Rendibilitat econòmica i social del patrimoni. El cas de Castelldefels.

Els patrimonis cultural i natural es veuen com pous sense fons de despeses que, en especial en plena crisi econòmica i laboral, s’han de gestionar de manera que generin ingressos i ocupació.

De les funcions de l’ACPC (23 de juliol de 2013) en destaquen el foment de l’ús (educatiu i de turisme cultural) del patrimoni, amb plans per tal que els catalans el coneguin millor, i la reinversió en promoció i conservació d’uns ingressos que creixerien amb una gestió més àgil.

Sens dubte, com plantejava a les VI Jornades, cal revisar enfocaments de gestió que, per exemple, ha comportat invertir 6 milions d’euros en rehabilitar parcialment el castell de Castelldefels, tenint-lo 25 anys allunyat del ciutadà. En el cas del pontet de la Corredora, que no hauria d’haver caigut, tenen sentit  280.000 € i 9 mesos de feina per reposar-lo? 

En tot cas, l’alt cost de recuperar el vaixell Sorres X, més les despeses d’exposar-lo i conservar-lo, podran mai cobrir-se econòmicament? Per òptima que sigui la gestió, un balanç favorable a llarg termini només pot esperar-se en beneficis socials. Si bé, per assolir-los, a curt i mitjà termini calen despeses assenyades i, naturalment, més entrades.

El risc és posar el carro davant els bous. Oferir per “esdeveniments” castell o platja, cobrar visites o aparcament, s’haurien d’acompanyar d’unes accions en accessibilitat, dignificació i apreciació “locals” que no mostren indicadors com: divulgació perquè no sigui dit i mancada de convicció (Ruta taronja posant primer la visita al palau Novella (!), promoció de les 12 torres “a pes”: totes “de guaita” i “del s. XVI”); manca de senyalització i manteniment;  trenet fora de servei; ingressos per zona turística no reinvertits en millorar l’atractiu natural i cultural. Aconseguir  que els veïns coneguin i estimin el patrimoni és el camí de la viabilitat econòmica.

Josep Rafael Illa Sendra

Castelldefels